Josep Pla

Josep Pla: “Soy nacionalista catalán”

LA RAZÓN publica un manuscrito perdido del autor ampurdanés, redactado en 1926 y en el que concreta sus intereses personales, literarios y políticos con gran sinceridad

El escritor y periodista Josep Pla en los años 20
El escritor y periodista Josep Pla en los años 20larazonLa Razón

En 1926 aparecía en Italia, bajo el cuidado de Giuseppe Ravegnani, un libro con el que se daba a conocer en ese país la literatura catalana de la segunda mitad del XIX y las primeras décadas del XX. Titulado «Antologia di novelle catalane», el volumen –que llegaría a conocer dos ediciones– contaba con textos de autores como Oller, Rusiñol, Maragall, Carner, Plana o Josep Pla. Una prosa de este último, «Pietro Brincs, uomo di Bagur», era la encargada de cerrar la antología, un texto publicado originalmente en enero de 1920 en la revista «D’ací d’allà» y que posteriormente Pla incorporaría en su obra maestra «El quadern gris».

Además de esa «novelle», el apartado planiano se cerraba con una breve autobiografía donde el escritor apuntaba algunos aspectos de su vida y su pensamiento. Publicado originalmente en italiano, no parece que Pla volviera a él. El manuscrito original, perdido durante décadas en una colección privada, fue rescatado recientemente y se reproduce por primera vez en su idioma original en estas páginas.

Gracias a la nota inicial en el manuscrito sabemos que Joan Estelrich fue el inductor de esta «Antologia di novelle catalane», una iniciativa que se empezó a diseñar en el verano de 1921. Él fue quien le pidió a Pla que escribiera la nota para Ravegnani. Estelrich fue un entusiasta del autor ampurdanés y llegó a tener una buena amistad que se tradujo en una correspondencia que será publicada próximamente en Destino, de la mano de la profesora Sílvia Coll-Vinent que prepara la edición. La amistad entre Pla y Estelrich acabó con el tiempo rompiéndose. El intelectual que tuvo el apoyo de Francesc Cambó era, según decía Pla en el «Homenot» que le dedicó, alguien que «dentro de la cultura, se encontraba como pez en el agua. Fuera de la cultura, se perdía, no sabía qué le pasaba».

Lo que Pla tenía claro es que se le brindaba una buena oportunidad para hablar de sí mismo, de poder rienda suelta a su «marcada tendencia al egotismo». Todo ello desde la sinceridad que siempre lo caracterizó, sin miedo a ser políticamente incorrecto. Pla consideraba que poder escribir esa autobiografía para los lectores italianos era «un gran favor».

De alguna manera, el texto vendría a recordar la entrada del 9 de marzo de 1918 que aparece en «El quadern gris», aunque es evidente que Josep Pla está pensando en el lector italiano. En el manuscrito encontramos cómo nos dibuja un retrato de sus familiares, empezando por sus abuelos paternos Josep Pla Fàbregues y Marieta Vilar para seguir con su abuelo materno Pere Casadevall. Resultan especialmente conmovedoras las líneas dedicadas a su madre Maria Casadevall, «la meva dolça mare». El escritor reconocer que las depresiones y las reacciones de su madre han acabado influyéndolo totalmente, heredando de ella las depreseiones cardiacas y cierta manera descuidada de enfrentarse a la vida. De su padre Antoni Pla i Vilar se ha quedado con la timidez, la predisposición a padecer enfermedades vinculadas con desórdenes por la nutrición y el esceptiscismo, una de las señas de identidad de la literatura planiana.

Josep Pla también hace balance de sus años de formación, así como de sus primeros desencuentros amorosos frutos, según él de su «falta esencial de audacia». Igualmente tenemos las primeras noticias sobre el Pla periodista en las páginas de «La Publicidad» donde empezó a trabajar de manera regular como redactor a finales de 1919. No será el único medio en el que encontremos su firma, como es el caso de «La Veu de Catalunya».

Su escepticismo ante su carrera como escritor también es otro de los temas de la autobiografía. Pla aún no se atreve a verse como un escritor. En todo caso. escribien –como él mismo remarca– se limita a cumplir la ley del mínimo esfuerzo. De alguna manera recuerda a lo que un año antes de este texto, en enero de 1925, aseguraba en una carta al dramaturgo Joan Puig i Ferrater. Pla estaba a punto de publicar «Coses vistes», pero sospechaba en la misiva que «no crec que les persones series tinguin cap classe d’admiració o de simple curiositat per les quatre coses miserables que he escrit. Jo, per la meva part, no he fet concretament res per interessar a ningú. No tinc cap simpatia en el món intel·lectual. Sento que sóc un ignorant i un insoportable poca solta. Només tinc un desig: surtir de la literatura i del periodisme i deixar en pau a tothom».

El texto se cierra con la mirada comprometida de Pla que se define como «nacionalista catalán», afirmación que se aleja de ciertos mitos de apropiación que lo han perseguido. Por ello pide a los sus lectores italianos «cordialidad» y «curiosidad» por el problema que vive Cataluña.

«No sé pas si sóc un escriptor»

En Joan Esterilch em demana una nota bio bibliogràfica crítica sobre la meva vida, obres i tendències literàries. Com que he tingut sempre una marcada tendència a l’egotisme i com que la sinceritar no ha sigut mai un obstacle a l’ofici de l’escriptor ni a la seva vida interior crec que en Joan Estelrich em fa un gran favor posant-me davant l’obligació d’escriure amb tota llibertat sobre mi mateix.

Em dic Josep Pla i Casadevall, he nascut a Palafrugell, vila industrial del Baix Empordà el dia 8 de març de 1897. El meu avi patern era un petit propietari rural. La meva àvia era també de la pagesia i un germà d’ella estudià per metge a Barcelona, fou un gran lliberal i morí jove, xafat per els desenganys polítics. El meu avi patern era més aviat excèptic. En temps de la guerra carlista hostatjava sovint oficials isabelins i oficials del pretendent reaccionari. El meu avi és un verdader precursor de les unitats morals.

El meu avi matern era serraller a Palafrugell i tingué dos fills. Un d’ells anà a Amèrica i portà diners. En morí els deixà als capellans. L’altre fou una noia, Maria, la meva dolça mare. Els meus avantpassats materns, han sigut gent obscura i soferta.

El meu pare heredà les terres i les tendències realistes de la seva branca. De tota manera no s’ha pas distingit per tenir un gran sentit pràctic ni per ésser un home d’acció. Home de gran naturalitat, molt artrític, va passant la vida procurant trencar la gran timidesa que hi ha en el fons del seu caràcter, sense lograr-ho. De tant en tant, en els moments més solemnes de la vida li he vist als llavis una rialleta que m’ha glaçat el cor.

He trobat moltes vegades a la meva mare mirant el mar amb ulls de tristesa i de cansament. Altres vegades he vist com es redressava davant la vida amb una gran noblesa i energia. Aquestes depressions i reaccions s’han projectat sobre el meu caràcter i l’han influit completament. Tinc del meu pare la timidesa l’artritisme i l’escepticisme. De la meva mare n’he heredat les depressions cardíaques i un cert amor a viure d’una manera flotant i descuidada. De tot temps és la confusió del cinisme amb la desesperació. Els que creuen que sóc un cínic em fan un gran tort. Més aviat sóc un home que procura navegar per les profunditats de la misèria humana amb un aire de gentleman i amb el cor absent.

He estudiat els estudis secundaris a un internat religiós de Girona i la carrera d’advocat a Barcelona. Tinc de la meva joventut escolar un record odiós. En la meva vida hi ha tres o quatre amors plens de misèria en els quals he demostrat la meva falta essencial d’audàcia. Fins ara.

Fiamma d’amor nell cor non m’è rimasta. A 22 anys he entrat en el periodisme actiu treballant ininterrumpudament a «La Publicidad» de Barcelona. He escrit vuitcents o noucents articles, cròniques i narracions, dels quals se’n podrien aprofitar, amb benevolència, el tres o quatre per cent. Darrerament he treballat sis mesos a «La Veu de Catalunya» des d’Itàlia. He fet una llarga estada a París, de corresponsal. He procurat viatjar tot el que he pogut.

No sé pas si sóc un escriptor. La meva opinió és que escrivint compleixo la llei del menor esforç que és a la base del meu caràcter i de la meva família.

Aquest conte que ha traduït meravellosament el senyor Ravegnani és una obra incompleta i desigual, escrita en els meus temps d’estudiant. En aquella època creia jo que la nota específica que ha de tenir tot escriptor en prosa és la naturalitat. Després no he fet més que atenir-me a la vella convicció. No sé pas si arribaré mai a aconseguir el que em proposo.

Sento per la política el fàstic de l’home que l’ha viscuda d’aprop. Com a home de sensibilitat, sóc nacionalista català i demano a tots els homes sensibles d’Itàlia una mica de cordialitat i de curiositat per el nostre problema.