«Querido amigo Brossa»

BARCELONA–Mucho se ha escrito y se escribirá sobre Antoni Tàpies tras su muerte el pasado lunes. Todavía quedan cosas que decir, un terreno que puede ser fértil para aquel que quiera adentrarse, por ejemplo, en la posibilidad de trazar una biografía definitiva del artista. Hay muchos documentos originales a tomar en cuenta como, por ejemplo, el epistolario que Tàpies mantuvo con Joan Brossa, su amigo de Dau al Set.
Viaje a París

Las cartas, que forman parte del legado del poeta conservado en el Centro de Estudios y Documentación del Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (Macba), nos permiten conocer un poco más uno de los episodios clave de la vida del artista: su viaje a París en 1950, cuando es becado por el gobierno francés. Tàpies ya había comenzado a distanciarse de Dau al Set, aunque no de sus amigos en ese grupo artístico. En la primera de las misivas conservadas, escrita el 15 de diciembre de 1950, el pintor inicia la carta hablando de los deberes de la amistad. «No vull passar més dies sense escriure't. No creguis que París, malgrat l'enlluernament que produeix els primers dies, és suficient per fer-me oblidar als amics com tu. Tot el contrari».

El pintor admite que los primeros días han sido duros e incluso ha tenido la tentación de tomar el tren de regreso, aunque cuenta con el apoyo de su primo y también artista Modest Cuixart en la ciudad del Sena. Allí ha podido reencontrarse con amigos, como el diplomático y poeta brasileño Joao Cabral de Melo, hombre clave para la vanguardia catalana. «Ahir i avui hem tingut la gran alegria de poguer abraçar a n'en Cabral, que ha estat unes hores a París. Ha sigut una gran sort veure'l uns moments. M'ha donat una gran injecció de les seves, i sembla que gràcies a ell podrem relacionar amb persones interessants».

La vida artística parisina no consigue atrapar a Tàpies, con alguna excepción. «De moment només hem vist la ciutat una mica per sobre. Hem estat, això sí, a varies exposicions, a quina més merda. Varem poguer saludar a n'en Miró a les galeries Maeght un dia que feien un film sobre Braque i varem conéixer aquest últim. En Maeght també ens fou presentat per en Llorens Artigues».

En otras cartas y portales, Tàpies ya está solo en París, sin Cuixart y se pone a disposición de Brossa para localizarle libros. El 25 de enero de 1951, el pintor retrata la situación del mundo en el que vive, en respuesta a las palabras del poeta. «Em dius que estem fotuts i refotuts (no serà tant). Per consolar-te et aquí també hauries de caminar per les catacombes doncs, com deus veure pels diaris, l'imperi d'occident desencadena noves persecucions, i tots els "reiets"d'Europa estan disposats a seguir el joc de Mr. Truman-Augustus-Magnus. Afortunadament, però quan les coses s'han d'imposar per la força és que s'està a prop de donar la raó al contrari. És qüestió de temps».

El 13 de marzo de 1951, Tàpies se refiere a su trabajo artista –«jo vaig fent el que puc (naturalment sempre amb penes i treballs per la falta de diners) però no estic descontent del meu esforç»– y a su primer contacto con Picasso. «En el Picasso vaig anar a veure'l aprofitant que va estar a París amb motiu d'un homenatge que li varem fer per haver guanyat el premi de la Pau. Mai hagués cregut que podria estar tot un dematí parlant amb el gran "maestro". Ara ja puc morir tranquil!».

El propio Brossa también se preocupó de hacerle llegar su obra naciente al pintor. En 1951 publicó, de la mano del sello Cobalto de Rafael Santos Torroella, su primer poemario, «Em va fer Joan Brossa», con prólogo de Joao Cabral de Melo. Un ejemplar llegó a Tàpies quien el 22 de marzo escribía unas elogiosas palabras a su amigo. «Et felicito, Brossa, perquè trobo que ha quedat molt bé, molt just! (L'enhorabona de part meva a les edicions Cobalto). Efectivament he anat recordant, a mida que llegia els poemes, les circunstàncies en que els vares fer, tota la tempestat que vares desencadenar, tots els ulls que vares obrir. No tens idea de com desitjo (després d'aquest "trailer") conèixer com aquesta lleugera brisa s'ha convertit en huracà, com aquest murmuri s'ha fet veu de tro, perquè no dubto que deus estar fent tremolar les pedres, els palaus dels nostres antics senyors. Molt bé, Brossa».