Retrato de Joan Salvat-Papasseit por J.V. Foix

LA RAZÓN publica un adelanto del libro «Catalans de 1918»: el texto que el autor de Sarrià dedicó al poeta.

Bajo el título «Catalans de 1918» y de la mano de Lluís Quintana Trias y Antoni Marí, Tusquets recoge los retratos que J.V. Foix dedicó a Pompeu Fabra o Carles Riba. A continuación oferecemos el que tiene a Salvat-Papasseit como protagonista:

Març de 1919

Plovia a bots i barrals quan, a quarts d’una, entrava a les Laietanes per si hi havia En Salvat-Papasseit,que em sol guardar tot de revistes italianes i franceses d’avançada que rep amb enganyosa regularitat. M’he aturat un moment al llindar de la botiga per contemplar la Granvia sota la pluja perquè en modifica, amb avantatge, l’estètica. És en aquests moments, i a sol colgant, quan aquesta avinguda guanya en qualitats plàstiques i poètiques. I, sovint, romàntiques si s’escau d’aturar-s’hi una berlina de dos cavalls com és ara aquest migdia, i en davalla una damisel·la tota de gases rosa. Quan En Salvat m’ha vist que plegava el paraigua, ha rigut, sorneguer, i m’ha dit burgès. Sosté que el paraigua és el símbol del règim capitalista i de la banca internacional. És l’aixopluc, diu ell, dels qui es gaudeixen amb la mullena d’altri: l’art i la literatura que la burgesia ha aconseguit de donar a la comunitat dels homes és una poesia i una pintura de paraigua, això és, d’aixopluc i amb barnilles. M’ha preguntat si m’era fàcil d’imaginar Jesús i els seus deixebles per terres de Galilea amb el paraigua parat i amb botes de goma; li he respost que m’ho era d’evocar sant Pau en bicicleta per les vies romanes. Li he dit que si els futuristes italians, als quals ingènuament i mig en secret admira, havien inventat cap adminicle impermeable que tot substituint en la seva divina perfecció el paraigua l’avantatgés en emoció estètica. Ha afirmat, categòricament, que ell i els futuristes de tota jeia prefereixen mullar-se per tal com dignifiquen així llur condició proletària i progressista. Si de cas, ha dit, preferiríem un ample para-sol de colors violentes i provocatives i amb campanelles de boc a la punta flexible de les varetes. Hem rigut tots dos, i m’ha llegit uns versos italians on més enllà dels cal·ligrames —plàstics i ordenats a llur manera—, els mots en llibertat i les síl·labes mal estintolades, i amb perill d’estimbar-se en espais tipogràfics i estifollar-se, intentaven de transcriure o de descriure la lluna enamorada de les vies del tren i de les teulades de pissarra dels albergs alpins i les seves amoroses delectances. Jo, com d’habitud, ho he traduït en prosa plana i m’he esforçat de convèncer-lo que no hi havia més poesia que la que, en potència, contenien els mots —bells mots— que el floralista italià no havia sabut d’esclofollar ni d’esgranar, tasca que a mi em sembla la més adient per al poeta. Això, he observat, ni futurisme no és. Del futurisme, en considerem l’audàcia, no pas els poemes, i la seva romàntica il·lusió de desconèixer el museu i oblidar, tàcticament, els clàssics. Hem debatut què calia entendre per Futurisme. Hem retret texts literaris de Marinetti i els seus manifests, i els seus arborats seguidors, la versió francesa que l’Apollinaire se n’ha gaudit amb guany: la gràcia, ara per ara, toca els qui remoregen per París, no els qui escridassen per Milà ni els qui, amb plebea insistència, pitarregen, en ple 1919 a Barcelona. Però el futurisme que deleja, amb noble insistència progressista, En Salvat, congènitament líric, salva, confusament, els estats de congestió cerebral que congrega els italians, i es manifesta en càndids grafismes on la poesia venç, malgrat tot, la cal·ligrafia. Entre el Futurisme italià del Marinetti i els seus, la seva cartesiana interpretació parisenca i la versió maragalliana d’En Salvat, hi ha, dic tímidament a En Salvat, el futurisme dels vençuts, el dels victoriosos i el dels irredents. «Però n’hi ha un que els guanya a tots», respon En Salvat: «el d’En Gabriel Alomar, social i jacobí». Insegur i sense convicció; puix que el singular futurisme de l’Alomar és exclusivament polític però literàriament és parnassià i anacrònic. Malgrat les seves laiques defallences, En Salvat és profundament religiós i la seva emotivitat guanya a tots els qui es complauen a acompanyar-lo en els seus tràfecs de llibrer, editor i escriptor. I amb aquell somriure groc i trist que em recorda alguns dels personatges que pintava En Picasso a començaments de segle i que fa que un l’estimi més encara, m’ha agafat el paraigua, l’ha girat al revés, barnilles enlaire com si una folla ventada l’hagués bufat, hi ha penjat, al revés de la virolla, un número de «Un Enemic del Poble» i amb veu dolça i apagada m’ha dit: «Potser teniu raó; potser sí que alguns d’aquests italians són uns dannunzians ressagats i tots plegats hauríem d’inserir-nos a la pròpia originalitat. El meu futurisme, doncs, és aquest». I imitant un dels grotescs protagonistes que dialoguen en els dibuixos d’En Xavier Nogués, ha sortit, paraigua en mà i enlaire, de darrere el taulell. I ha fet quatre passes tot rient manyac i inofensiu. Jo i un amic i correligionari seu en el falansteri pairal l’hem aplaudit, joiosos. Però aleshores ens hem embrancat en delirants disquisicions entorn de Sorel, que jo intentava d’explicar, i de Proudhon, que tots dos coneixien tant o més bé que jo —conec Proudhon a través d’elementals resums— i, per apaivagar-nos i afanyosos de trobar un punt de coincidència, hem convingut que, per damunt els matisos, tots plegats érem federalistes i europeistes. Ho hem celebrat amb la lectura d’uns versos nous d’en Salvat que ha llegit ell mateix, lleugerament tremolós, i que em sembla recordar que ha dit que pensava de dedicar a En Joaquim Sunyer, el pintor, al qual tots admirem. M’ha donat un número vell de la revista francesa «Nord-Sud», que em mancava i que recull els poemes, en prosa i en vers, dels «cubistes literaris» —nom que a mi em desplau i també a En Salvat—. Ja a la porta, m’ha dit: «Aquests burgesos que us lleveu a les onze i veniu a prendre el sol de migdia al passeig de Gràcia no podeu comprendre els qui anem a hora fixa a aguantar la pluja amb la gira del coll del gec enlaire per no pelar-nos de fred». No li he dit, és clar —no m’agrada de defensar-me si no és espiritualment urgent—, que precisament aquell dia m’havia llevat a les quatre del matí i que havia fet les meves vuit hores manuals, agres i dures, i descaradament extrapoètiques. Puix que jo carrego, jove com sóc, amb fresca esportivitat i damunt meu totes les llegendes. Sobretot si me les penja un company pur i excepcional com és ara En Salvat-Papasseit, de les Laietanes, poeta.

«Catalans de 1918»

J. V. Foix,

Tusquets.

126 págs.,

18 eur.